Kavafis va escriure que la seva estació preferida de l’any era l’estiu. Per a ell, l’estiu, sobretot en les llargues tardes del més d’agost, quan fa molta calor, és el millor moment de l’any, perquè els cossos suats, regalimant, en una cambra a poqueta nit, són els més bells.
El repòs de la segona quinzena d’agost és, segurament, la millor època de l’any per llegir Kavafis perquè és un temps que no convida a l’èpica, sinó a la mandra i la passivitat, que és una tendència molt kaviafiana. Ja s’ensuma la tornada a la feina, que a Kavafis, com als seus lectors, més aviat els provoca una intensa sensació d’enuig. A diferència del que sovint imaginen els seus lectores, Kavafis no era un poeta de lluites ni d’èpica. “El deure envers la pàtria i altres pompositats semblants” més aviat el cansaven; i les úniques baralles que li interessaven eren que es poden disputar al llit. Tampoc no és un poeta d’odes marítimes, malgrat “Ítaca”. El seu era un mar matinal “aquest cel sense núvols/amb llurs blaus resplendents i la groga ribera”, per dir-ho a la manera de Carles Riba. Li agradava, això sí, un mar “immensament il·luminat”, però no la llum encegadora, mediterrània. Els escenaris on transcorren els seus poemes gairebé sempre són espais tancats: cafès, casinos, cambres fosques de barri baix, bars dubtosos… i els seus herois són inexorablement perdedors, ofegats i vençuts per la fatalitat però, sobretot, per ells mateixos.
Com sap qualsevol lector curiós, Kavafis treballava (tan poc com podia) com a traductor de l’anglès a la Secció de Regants del ministeri d’agricultura egipci; però com a bon fill de rendista arruïnat, va odiar profundament la seva feina roïna… sense gosar deixar-la. De fet, molts dels seus originals estan escrits en fulls de cartes del ministeri, i tota la seva vida es considerà més aviat un observador (o si ho preferiu un “voyeur”) allunyat de tot protagonisme. Com Carner (al poema “Ulisses pensa en Ítaca”), Kavafis també creia que “de naixença/ cadascun es un príncep, baldament el cridin per un mal nom i la gossada el bordi”.
La poesia de Kavafis no canta mai la victòria, finalment estèril, sinó la decadència. Era home de ciutat (“la ciutat allí on tu vagis, anirà”). Es delia per “l’apressada nuesa de la carn” i odiava la decrepitud, fins al punt que quan publicava alguna cosa sempre enviava als diaris fotos seves de molts anys enrere. S’explica que poc temps abans de morir (va morir el mateix dia que feia 70 anys) va fer arribar a un diari d’Alexandria una foto seva juvenil i que quan n’hi van demanar una de més actualitzada, va dir-los: “publiquin un peu de pàgina que digui: el poeta en la seva joventut”.