Geoffrey Bache Smith va néixer a Birmingham el 18 d’octubre de 1894. Com a alumne del King Edward’s School va desenvolupar un interès perdurable per la cultura celta, la literatura i la història en general. Però, sobretot, la King Edward’s va ser també on es va unir a un club de debat informal anomenat TCBS, abreviatura de «Tea Club & Barrovian Society». El club estava format un petit grup de companys molt intel·ligents, cultes i sensibles, entre els quals hi havia J.R.R. Tolkien.

La poesia de Smith, escrita a les portes dels canvis aclaparadors que van tenir lloc a Anglaterra, capta les tensions que es produiren al període eduardià entre els valors del món contemporani, basats en el poder econòmic i l’acció militar, i valors més antics, transcendentals i abstractes, com la fe i la bellesa. Es fa ressò de la protesta romàntica contra els efectes de la Revolució Industrial i de les inseguretats victorianes enfront del materialisme i els nous descobriments científics. La seva visió poètica va tenir un impacte profund en el seu amic íntim J.R.R. Tolkien, que també criticaria indirectament la societat contemporània, amb un efecte impressionant i durador, a còpia d’integrar tradicions més antigues al seu entramat literari. Com J.R.R. Tolkien va fer després d’ell, Smith es va negar a dir «adéu a tot això»  i la seva protesta contra un present trivial i hostil que amenaçava d’esborrar la bellesa i la fe, encara ofereix una alternativa temptadora a l’alt modernisme que va esdevenir el discurs dominant a la filosofia i les arts a Anglaterra després de la Gran Guerra. 

Val la pena que preservem avui Collita de primavera, no només pel seu impacte en J.R.R. Tolkien, o com a exemple de resposta postromàntica al modernisme absolutament britànica. La bellesa delicada i la qualitat lírica (gairebé) exempta de sentimentalisme dels versos de Smith encara ens parlen avui, proporcionant una finestra a un món perdut carregada d’anhel i desig, molt semblant a l’efecte de les «màgics finestrals» de Keats. En aquest sentit, la seva poesia és una prova més de la resistència de l’esperit romàntic, que no ha desaparegut mai del tot de les arts i les lletres de la societat contemporània.

Martin Simonson i Lucia Simonson Casado (del pròleg).