A Portbou, a l’estació o a la muntanya, cal escoltar el silenci, perquè sentirem les veus dels qui partiren en un tren que els portà a l’estació final. Les seves veus perduraran sempre. Les guerres destrueixen edificis i béns materials, però la memòria edifica i construeix símbols. Portbou tindrà sempre una estació, una frontera simbòlica i un mar de llibertat. El paisatge de Portbou té més d’un llenguatge, un dels quals té un sentit estètic. Els qui fugien malgrat els moments tan patètics, se’n van adonar. La bellesa té la força d’elevar l’esperit només en la seva contemplació. No obstant això, la història ha transformat l’espai en quelcom més espiritual. Si saps mirar, si saps escoltar, si saps sentir, el que tindràs davant els ulls no serà simplement un escenari, un teló de fons. S’haurà convertit en idea, en concepte. El llenguatge de la natura us parlarà de patiments, persecucions, tragèdies humanes, la perversió del món instigador de guerres i confl ictes… Les veus de la història esdevindran crits a la humanitat insensible: l’home com a culpable. En aquest entorn sagrat es pot trobar l’expiació. La mirada de Dani Karavan fou d’aquesta mena. Tot observant va veure el concepte: la tràgica mort de Walter Benjamin i de tants éssers anònims. I va llegir i va entendre l’infinit, la llum del cel i la foscor de l’abisme, la llibertat, la violència del món, el so dels trens que duien als camps de la mort… El viatge és un trànsit. Cap a on?