Els mugrons ploren sang | Estem davant d’un llibre escrit en femení i des del femení que recull la tradició endegada per Virginia Woolf reclamant aquella cambra pròpia i que, a la nostra literatura, tan bé personifiquen autores com la Campmany, l’Abelló o la Marçal.

El poemari, molt ben estructurat, en parts sòlides i coherents, es desplega com un joc on la intertextualitat pren un paper fonamental. No seria agosarat afirmar que es tracta gairebé d’un diàleg amb les veus d’altri per mostrar el joc de relacions íntimes que s’estableixen entre tres generacions femenines: àvia-filla-neta.

Lluny de centrar-se en el gairebé habitual marc literari actual de mare-filla, aquí la idea central és que el model de la transmissió de la feminitat ─fet tot sovint de limitacions, control i inquietud─, es realitza, com a mínim, des del passat de l’àvia fins al futur de la neta.

Gaudint dels poemes, el lector-a, fit a fit, amb la veu coral que l’envoltarà, trobarà els mots per expressar la pròpia i singular realitat.